L'escultura catalana és el segon tractat que Alexandre
Cirici va publicar a finals de la dècada de 1950 amb la
voluntat de sistematitzar i organitzar la producció artística catalana en tota la seva amplitud cronològica.
Des de la ceràmica i els sarcòfags dels assentaments
grecollatins, passant per l'escultura romànicasupeditada sempre a l'arquitectura, fins a arribar a la desmaterialització experimentada al segle xx, quan l'escultura ha esdevingut un art ple i autònom, Cirici entén el fet escultòric com un diàleg entre l'home i la
matèria. Així, relaciona els fets plàstics amb el medi
que els ha originat, i ens ajuda a entendre la importància
de les condicions materials que expliquen el desenvolupament de tota una tradició artística. La seva mirada atenta ens proposa una lectura de les obres basada en l'observació directa, que, acompanyada d'unes il·lustracions pròpies, li permet articular un relat a la vegada exhaustiu i sintètic que ja és un clàssic de la història de l'art al nostre país.